Com ser grossa en un món grasfòbic
Text publicat a la revista Dones Sant Boi
Laura del Valle 2023
Fa un temps reflexionava sobre quan i per què vaig començar a gestar el projecte/ procés Grossa | El cos definitiu i podríem dir que tota una vida, però sent conscient, quan els feminismes em van obrir aquest espai de qüestionament cap a tot allò que a priori, està establert.
Aquestes reflexions son de Laura del Valle, com ella mateixa es defineix, una Fat Social Artist & Feminista i Antiracista.
Entendre's com a subjecte polític suposa vincular en el mateix espai – temps la consciència de la pròpia identitat i de quines opressions i privilegis està interseccionada i què vols fer amb tot això. El seu procés personal parteix d'una ferida. La violència que exerceix un sistema social que agredeix i violenta els cossos grossos per què ha decidit que no són desitjables, per tant d'un sol ús o no susceptibles d'interès en un món que capitalitza tot allò que li funciona com a espai productiu de rèdit. Aquest sistema social imperant decideix establir una lògica jeràrquica en relació amb els cossos i els divideix entre els que són susceptibles de ser sexualitzats i els que no.
A Can Castells Centre d’Art la Laura presenta fins el dia 18 de novembre l’exposició Gorda | El cuerpo definitivo, una producció compromesa amb el moviment que reivindica la diversitat corporal des dels feminismes. Proposa altres mirades del cos allunyats dels canons econòmics i patriarcals, per mitjà de diverses disciplines.
En aquesta exposició es pot veure què implica ser una persona grossa en un món grasfòbic, traçant una narrativa pròpia, en reclam del propi relat i denunciant alhora l'absència de representativitat de les persones grosses en qualsevol espai públic.
A qualsevol racó de la meva vida, s'amagava un dolor, a l'autocar on ningú volia que m'assegués al seu costat, als pupitres on no cabia o havia d'entrar de banda acompanyada de la mofa de la classe, a la piscina municipal on mai no vaig aprendre a tirar-me de cap per la por al riure aliè amb la quantitat d'aigua que el meu cos projectava fora de la piscina o a l'espai públic, on mai m'atrevia a menjar perquè sempre rebia comentaris que em feien sentir horrible en estar fent una necessitat vital.
Aquestes violències, més que oferir-te un espai de llibertat, et portaran a llocs pitjors com contraure un TCA (Trastorn de la conducta alimentària), relacions tòxiques amb el menjar o una percepció esbiaixada de tu mateixa.
A l'etapa de l'adolescència tampoc no millora, arribem al lloc del buit identitari, en el moment en què comencem a buscar altres referents fora del nostre entorn i no els trobem. L'únic problema existencial que podem tenir és la relació amb el menjar.
Per finalitzar, tanco la ferida o el cercle, tornant-li a ella, el meu jo de la infància, la dignitat que li va ser arrabassada per intentar aconseguir un present més just per a totes les que hi passaran.
Per a totes les persones com jo, aquí va aquesta pedrada:
Recordo que fa uns 12 anys vaig perdre prop de 30 kg, no parava de rebre elogis per part de tot el món. Al meu cap hi havia alguna cosa que no funcionava, treballava prop de 70 hores setmanals i estudiava dos idiomes. Els diumenges tornava a casa plorant del dolor físic que estava suportant el meu cos, però com que tothom deia que estava millor així, com havia de parar?
Recorria els supermercats, i analitzava obsessivament cada producte que comprava, calories, greixos i sucres en bucle a tota hora, em pesava de forma compulsiva i no parava de buscar el meu reflex a qualsevol lloc, per continuar comprovant que el meu cos admirat seguia allà.
En aquella època, en una d'aquelles nits, em vaig sorprendre a mi sentint fàstic per altres dones grosses, em vaig dir a mi mateixa que jo no volia ser aquesta merda de persona i vaig parar, ho vaig parar tot.
Vivim en una societat que agredeix i violenta els cossos grossos perquè ha decidit que no són desitjables.